Partitive-en in Catalan is not a test for unaccusativity. Experimental evidence and theoretical consequences.

Aquesta tesi investiga el clític partitiu en en català i la seva fiabilitat com a diagnòstic d’inacusativitat. Tot i que la cliticització partitiva s’ha associat tradicionalment a una sintaxi inacusativa (Burzio, 1986; Belletti & Rizzi, 1981), les dades de tres conjunts d’experiments qüestionen aquesta proposta. Un primer conjunt d’experiments que combina judicis d’acceptabilitat i tasques d’omplir buits demostra que en pot aparèixer tant amb verbs inacusatius com amb verbs inergatius i, per tant, posa en dubte el seu paper com a diagnòstic. Un segon experiment examina l’efecte d’un locatiu a l’oració i revela que, contràriament al que s’ha afirmat (Torrego, 1989; Todolí, 2002), aquest no afavoreix la presència del partitiu, sinó que hi competeix. Un tercer experiment mostra que el clític partitiu és compatible amb arguments de qualsevol nivell d’animacitat, cosa que qüestiona la suposada restricció del partitiu a arguments de baixa animacitat. En suma, aquests resultats empírics indiquen que la cliticització partitiva en català depèn d’un conjunt de factors més ampli: pot ser legitimitat com a argument de verbs intransitius si hi ha un SN quantificat o indefinit en posició postverbal amb el qual és correferent i si no hi ha la possibilitat d’interpretar el verb com a transitiu amb un objecte directe també expressable mitjançant el clític partitiu. Els resultats posen en relleu la necessitat d’una recerca sintàctica amb base experimental i conviden a repensar el poder explicatiu de la Hipòtesi de la Inacusativitat.