Mercados de algodón en rama, estrategias industriales y organización comercial en India y Japón, c. 1850-1940

Aquest article analitza les diferències en l’accés als mercats de cotó en floca entre l’Índia i el Japó a finals del segle xix i principis del segle xx. S’hi argumenta que aquest accés desigual va influir en les estratègies de producció de les seves indústries tèxtils nacionals, i va contribuir així a resultats divergents en el desenvolupament d’aquests sectors a llarg termini. Durant el període estudiat, el cotó en floca representava entre el 75% i el 85% del cost total de producció del fil, i entre el 20% i el 40% per cent del cost total dels teixits acabats. L’accés a cotó d’una qualitat adequada —definida per la llargada de la fibra, el grau i el caràcter— tenia implicacions més profundes que les que indiquen les proporcions de valor. Les varietats de fibra llarga tenien un preu més elevat als mercats globals, però compensaven aquest cost amb guanys en la productivitat i condicionaven les decisions tecnològiques a llarg termini. Aquests factors implicaven que les indústries tèxtils amb accés estable i a costos assequibles al cotó en floca d’una qualitat adequada estaven més preparades per afrontar les fluctuacions i la dinàmica competitiva que, a finals del segle xix, ja s’havia consolidat al mercat tèxtil global. A mesura que diferents regions del món es van anar especialitzant en la producció de varietats específiques de cotó, la fabricació tèxtil es va integrar en una xarxa comercial que connectava les zones agràries amb els centres industrials. En última instància, la producció tèxtil industrial depenia de la forma i la fortalesa de l’organització comercial. En aquest article s’argumenta que aquesta interrelació entre mercats de cotó en floca, estratègies industrials i organització comercial va ser un factor clau en les diferències en el desenvolupament a llarg termini de les indústries tèxtils a l’Índia i el Japó.