Modularidad e integración del cráneo y el endocráneo de la familia Hominidae: implicaciones para la evolución del género Homo

Les característiques morfològiques del crani i del cervell, així com l'origen i evolució de les capacitats cognitives, han estat àmpliament debatudes durant dècades. Aquesta discussió ha estat centrada en identificar els possibles mecanismes evolutius que van donar lloc a l'aparició dels humans anatòmicament moderns. Dins d'aquest context, l'objectiu principal de la present tesi doctoral, és estudiar de manera interdisciplinària i a partir de tècniques morfomètriques 3D, els mecanismes i canvis en la integració i modularitat cranioencefàlica dels hominins actuals i extints, emfatitzant en l'evolució neuroanatómica del gènere Homo. Posteriorment, mitjançant metodologies predictives, s'ha avaluat l'ús de les dades obtingudes, en l'estimació d'estructures absents. A nivell cranial, els resultats obtinguts mostren una clara senyal modular per a cadascun dels diferents elements òssis analitzats. No obstant això, s'observa una forta integració entre regions adjacents, especialment més elevada entre (i) les estructures que componen la regió viscero- i basicraneal i (ii) les que conformen la volta neurocraneal. També s'han detectat patrons de covariació compartits entre els tres gèneres estudiats, encara que amb algunes diferències específiques entre grans primats i humans. A nivell endocranial, s'ha identificat una forta associació entre les regions endobasilars i endocoronals, amb el cerebel exercint un important protagonisme en estar altament vinculat amb el tronc encefàlic i altres àrees cerebrals distants. La inclusió d’hominoideus fòssils en les anàlisis de covariació, ha permès detectar diversos llindars evolutius o "Rubicons" que marquen transicions significatives en la morfologia cranioencefàlica. Finalment, l'avaluació dels dos mètodes predictius utilitzats (TPS i PLS) per a reconstruir estructures absents en espècimens arqueològics, ha mostrat que el segon pot ser molt eficaç per a l'estimació d'estructures aïllades de gran tamany, com pot ser el viscerocráni, així com ser potencialment aplicable en teixits tous cerebrals i musculars.